Quatre postals, escrites sobre el terreny, per a resumir el viatge. Un recorregut desde Buenos Aires a santiago de Chile, passant per Husuaya
Viatge
Postal 1 – La terra és dura
jueves, 13 de diciembre de 2007 0:06:36
Ens assentem a l’avio que desde Madrid ens ha de dur en 13 hores a Santiago de Chile. Al nostre costat un noi de la meva edat. Ens saludem, ell chilè, mira nosaltres anem allà de vacances. ‘que suerte, a mi me devuelven’. Agafa un mocador, ens demana disculpes per si fa pudor, i es passa la següent hora plorant.
Tindrà la meva edat, és fuster de professió i viu a la regió 8 de Chile, cap al Sud de Santiago. Una mala interpretació del visat amb que viatjava va fer que pretengues entrar a Espanya 9 dies abans del que el permis autoritzava. Així que només aterrar va ser retingut-detingut a les dependències policials de l’aeroport de Barajas. S’hi va passar 4 dies, sense accès al seu equipatge, amb declaracions assistit per un advocat d’ofici, esperant a que hi hagués una plaça lliure per a ser ‘devuelto’ a Chile. La policia el va escortar fins a la porta de l’avio, i el seu passaport entregat al comandant del vol. Suposa que l’equipatge també viatja amb ell, i té ganes de canviar-se la roba. Força hores de conversa despres, ens despedim amb una forta abraçada. El seu malson està a la seva fase final. Ara vindrà el païr-lo.
La terra és plana
Això deia en Quimi Portet, i ho devia pensar viatjant pel nord de la Patagònia. Vàrem arribar a la Peninsula Valdes despres de massa avions. Estem a uns 1500 km al sud de Buenos Aires, i aqui s’hi ve a veure balenes. Però aqui es viu del xai. Les pastures de la Patagònia no donen prou per a l’afamada carn de vedella. A més i fins no fa gaire la font principal d’ingressos era la llana, així que el 80% dels ramats eren xais capats, que donen un kilo més de llana que les normals. Arran de la crisi de preus de la llana, la proporció es va invertir, i van passar a dedicar el 80% dels ramats per a la carn. Desde aleshores, van ajustant percentatges en funció de la cotització de la carn i la llana. Això ens explicava el xòfer que ens portava a la punta Tombo, on hi ha una còlonia de pingüins magallanics. Hi ha polèmica en la seva conservació: els guardaparcs que voldrien limitar-ne l’acces, i encarir la ja cara entrada. Els transportistes que voldrien poder-hi entrar amb els cotxes, i així fer-ne més via. Passem una bona estona discutint, el guardaparcs, el xòfer i nosaltres escoltant. Un cop més es veu clar que la única manera de preservar és fer-ho d’acord amb les comunitats locals. Diuen que hi ha 700.000 pinguins aqui, no es poden comptar, però n’hi ha molts. Fan els nius terra endins, i mentre un membre de la parella està buscant aliment al mar, l’altre cuida els polls. L’anar i venir de pingüins cap i desde el mar és incessant.
La terra és llarga.
Ushuaia esta al cul del món (ells diuen a la fi del món). Estem a 3000 km al sud de Buenos Aires, el clima és dur. Què hi fan aqui 50.000 persones vivint? La mineria, el turisme i la zona franca són la seva font d’ingressos, el taxista fa 26 anys que hi viu, el noi que treballa a l’hostal hi ha nascut… Aqui s’hi ve principalment per dir que s’hi ha estat. Els més rics per a embarcar-se en un trencagels per anar a l’antàrtida. Nosaltres hem fet unes excursions al parc natural, que quan el temps ho permet, és extraordinari. Aqui tots els noms són mítics (L’estret de beaggle, el de Magallanes, el cap d’Hornos) o molt clarificadors (puertohambre, la bahia inútil). Tota la ciutat sembla que es vagi fer ahir, i que demà pugui abandonar-se, tota la patagonia és terra de frontera, de nou món. Però Ushuaia és la porta del radera, la porta del no res.
Desde el cul del món. Una abraçada,Oriol i Laura
Postal 2 – Monseñor Patagonia
miércoles, 19 de diciembre de 2007 14:23:25
Buscant literatura per a endur-nos al viatge, en Pere Mongay hem va dir que busques alguna cosa del padre De Agostini. Vaig localitzar els llibres, però no els vaig poder aconseguir a temps. A Ushuaia, varem trobar-la, ‘Monseñor Patagonia’ una biografia del personatge.
El pare De Agostini (fill de la familia que a espanya es va associar amb la familia Planeta) era un Salesia que al 1910, amb 26 anys, va venir a missions a la part Chilena de la terra del foc, a Punta Arenas. Aquell mateix any ja va viatjar a Ushuaia, on va coronar el cim Martial, i va quedar captivat per les muntanyes de la zona, en especial el Sarmiento i L’Olivia. El 1913, va contractar uns guies dels alps Italians, i van muntar una expedició cap al Sarmiento. El mal temps els va impedir fer un intent serios, pero per a no tornar de buit, van realitzar la primera travessia a peu per la terra del foc (s’entén que per Europeus) i desde Ushuaia va coronar l’Olivia, un cim que no es va repetit fins al 1950.
De Agostini va enamorar-se d’aquestes terres, i es va dedicar a recorrer-la de cap a peus, tota la terra del foc, Pujant cap a les Torres del Paine, El parc de les Glaceres i Fitz Roy, tot organitzant expedicions amb guies italians, o amb genets de la zona. Moltíssims dels noms de glaceres, muntanyes i llacs que hi ha per aqui, van ser anomenats per De Agostini, fent moltissimes incursions a la zona, coronant una pila de cims per primer cop.
Per si fos poc va ser pioner de la fotografia i del cinema mut, i es va dedicar a deixar constancia visual de totes les tribus indigenes que hi havia a la zona. L’any 1953, i amb més de 70 anys, va coronar el cim Sarmiento, prop d’Ushuaia, el cim que havia vist en la seva primera visita a ushuaia.
El seu nom es recorda al museu Salesià de Punta Arenas amb moltissim material, en el nom d’un Fiord de la terra del foc, i en un campament a la zona del Fitzroy.
Nosaltres hem pujat desde Punta Arenas cap a Torres del Paine, i ara som al Parc de les Glaceres. La comoditat amb la que es viatge ara és una mostra de com ha evolucionat aquesta terra, en que no fa ni cent anys els primers pioners hi feien fortuna.
Fins aviat, Oriol
Postal 3 – Hielo Continental Patagonico
martes, 25 de diciembre de 2007 21:43:05
El Hielo Continental Patagónico ha estat la descoberta del viatge. No tenia ni idea que entre Xile i Argentina hi hagues un mar de gel.
Del Pacífic arriben continuament vents humits que en xocar amb ela andes descarreguen gran quantitat d’aigua, que a aquestes latituds és en forma de neu. En ser tanta la quantitat, aquesta es va compactant i transformant en gel, una extensió enorme de gel completament pla a uns 1000 metres d’alçada, que desborda per tots els colls de la banda Argentina en forma d’enormes glaceres, entre les quals la famosa del perito Moreno o l’enorme de Viedma, però moltíssimes més. Per la banda Xilena diuen que les glaceres baixen fins a mar. Espero poder-ho veure d’aqui a uns dies, desde el ferry que ens ha de portar de Puerto Natales a puerto Montt.
De fet nomès l’hem vist per fotos i video, doncs nomès s’hi arriba en unes excursions-expedicions d’entre 6-10 dies, rollo d’esqui arrossegant pulkes… podria ser interessant per a muntar una sortida l’any vinent amb la penya de Vilafranca…. Crec que en el google-earth es deu veure de maravella, doncs les fotos satèl.lit que hi ha per aqui son espectaculars. Llàstima que sigui tant lluny de casa.
Apart d’això tot sobre rodes (i no nomes per les hores d’autocar que ens xupem), sino que els dies són tant espectaculars, que fins i tot la Laura s’ha animat a caminar, i no hem parat d’anar amunt i avall, ara al mirador de les Torres del paine, ara al del Cerro Torre, desprès a la del fitzRoy. Diuen que hem tingut molta sort amb el temps, però costa d’imaginar que no sempre sigui així, en màniga curta i suant la cansalada.
Fins aviat, Oriol
Postal 4 – Que petits que som
miércoles, 02 de enero de 2008 21:25:33
Aquesta és la última postal, doncs com sempre passa, arriba un dia que toca tornar, aquest és le dia divendres al vespre, que agafem un bus que en 10 hores ens deixarà a les 7 del mati del dia dissabte a Santiago, on a les 10 hores hem de ser a l’avio que ens dura en un vol d’unes 14 hores a Madrid el dia Diumenge, des d’on volarem a Barcelona, per agafar el primer tren que pugi a Girona Diumenge al vespre. Dilluns a pencar una mica, que hem de demostrar que ens mereixem la sort que tenim.
Com a última postal, i donat que no estic gaire posat a escriure, una postal visual.
Vem decidir passar els últims dies de les vacances a la regio dels llacs, a mig cami entre Puerto Montt (on ens va deixar el ferry que en 3 dies ens va pujar desde Puerto Natales) i Santiago, d’on volem cap a casa. Pucon és la capital turística, pero abans d’arribar, la guia ens deia que Villarrica era un pèl menys turística. Allà vem parar, per primer cop al viatge feia calor, i vam passar la tarda a la platja del llac Villarrica. L’escenari esta dominat pel volcà villarrica, un volva majestuos i de forma cònica perfecta, que s’eleva per sobre els boscos de la zona. Mès lluny un altre volcà el Llaima, treu el cap. Cap a les 6 la fumarola que sempre treu es va fer impressionant: Estava en Erupció. Un espectacle que ens va tenir allà, juntament amb un munt de curiosos locals. A la nit, la lava vermella es veia a simple vista, un punt petit a l’horitzó. Amb uns telescopis que van començar a aparèixer, la visió era espectacular, talment com es veu en un documental de volcans.
Feia 14 anys que el Llaima no despertava, i n’hem estat espectadors privilegiats. Aprop, però segurs. Quin final de viatge.
Be per acabar, aqui va el guanyador del concurs de respostes de les postals de la Patagonia:
Què, ja hi som? Ja comencem un altre cop amb el “hem anat aquí i hem anat allà i jolín és súper xulo”? Quina ràbia! Ara us faré ràbia jo:
Hola a tothom! Com esteu?
Nosaltres molt bé, aquí, voltant per la plaça Lesseps en obres. És més gran del que diuen les guies turístiques! I a més, quina passada: hem pogut visitar cinc esvorancs enfangats! Estem molt contents perquè ens fa molt bon temps, i entre el metro i la feina m’he de posar protecció 40 a la punta del nas. A part, hem tingut la sort que ara, en plenes festes de Nadal, hi ha vaga d’autobusos! És tan bonic veure tots els aborígens i les seves cries (n’hi ha milers!) caminant per la ciutat! Us podeu imaginar que estic fent cames: m’he de posar, fins i tot, tirites a les butllofes dels peus!
Després de baixar per la fantàstica Avinguda Príncep d’Astúries, amb frondosos embussaments de trànsit, intentarem fer escala a Francesc Macià: un lloc on diuen que els cotxes no s’aturen mai! És una mena de rotonda circular on es practica un dels esports d’aventura típics de la zona: fer burilles als semàfors en vermell i cridar joputa al de davant. Una passada! El Manel té moltes ganes de veure-ho, perquè és clar, com que ell ve del Poblenou, un viatge tan diferent…!
D’aquí intentarem arribar a la Glacera de Sants: a l’alberg del carrer Rosés sort que tenen calefacció, perquè s’escola un airet fresquívol entre les finestres que no tanquen! Allà s’acostuma a fer una gimcana diària: es tracta d’intentar ordenar joguines infantils mentre remenes una papilla amb una mà i, amb l’altra, vas aixugant mocs d’uns nens que corren com a esperitats per dins la casa! És divertit, diuen. A veure si podem fer-ho amb bon temps! A més, potser podrem asseure’ns dos minuts en un sofà una mica enganxós i brut, però tou, abans de caure rendits en un llit on, a mitja nit, s’hi infiltren el parell de nens de la gimcana. Els de sants ho anomenen “la fi del món”, tot i que a Badal en diuen: “apaga y vámonos”.
é, us deixo, perquè ara surt un avió que va directe al Condis, i no ens ho volem perdre per res del món! Diuen que allà, al Condis, entre els cims nevats de la nevera de congelats, i les extenses planures semidesèrtiques de la secció d’embotits hi ha un parc nacional on venen neules i turrons. Deu ser espectacular!
Que passeu un feliç Nadal sota el fluorescent de la feina! Petons amb tanga des de la badia tropical del riu Besós!
Queda clar que si se sap escriure, no cal viatjar gaire per a escriure un mail de viatges.
Fins aviat, Oriol
Bibliografia
1-This way Southward, an account of a journey through patagonia and tierra del fuego. A.F. Tsciffely. Hodder & Stoughton, London 1945 Viatge per la zona d’un anglès als anys 80.
2-Atrapados en el hielo, la legendaria expedición a la antartida de Shackelton. Caroline Alexandre. Ed. Planeta, Barcelona 2005. L’expedició va sortir de terra del foc, i el rescat es va organitzar desde punta Arenas.
3-The voyage of the “beagle”. Charles Darwin. JM Dent & Sons, London 1972. Diari de Darwin del seu viatge amb el Beaggle el 1830, i el seu pas per terra del foc.
4-In Patagonia. Bruce Chatwin The Picador, London 1979. I que be que escriu aquest home. Un petit gran llibre de viatges.
5-Monseñor Patagonia. German Sopeña. Ed el elefante Blanco, Buenos Aires 2006. Biografia incompleta de De Agostini.
6-30años en tierra del Fuego. Alberto M de Agostini. Ed Elefante Blanco, Buenos Aires 2005. Recull de vivències de De Agostini a tierra del fuego a principis del s.XX.
7-Ines de mi alma. Isabel Allende.Harper Collins, London 2006. Història de pedro de Valdivia, governador espanyol del s.XVI i els Mapuches, habitants de la zona de los lagos a Xile.
8-Chile & easter Islands. Lonely planet 2000.
9- Patagonia. Footprint 2005. Una guia poc útil. No comprar
Links
tabsa Ferry Punta Arenas – Puerto Williams
navimag Ferry Puerto Natales – Puerto Montt
fantasticosur Monopoli dels refugis de torres del paine. Patètic servei a preu de luxe
fitzroy expediciones guies per al gel patagònic
