Havia somiat moltes vegades aquest viatge. Kashgar ha ocupat durant molt de temps un lloc en el meu cap. Era un punt clau de la ruta de la seda, a l’est els Pamir, a l’oest el desert del Taklamakan. Ha estat un dels meus grans destins.
Previatge
Possibles caminades
- Vall de Shimshal: Itinerari: Pujada a les pastures i llacs, amb colls de fins a 4600m. Aqui hi ha un cim de 5931m Mungalig Sar (5931m) que sembla asequible. Si mireu blog de cjhendrix, segur que enteneu perque vull anar-hi.
- Rush Pari i cim de Rush (5098m) Irinerari: desde Hoper (2790m) a rush Pari (4694) i cim. Horari: 4 dies a Rush Pari, 1 més per cim
- Vistes al Nanga Parbat i Pic Sud de Jalipur (5026m) Itinerari: Al Sud de Gilgit, Jhel (2666m) al mirador (3667m). Horari: 2 dies pel mirador, 2 més pel cim.
- Coll de Chumarkan (4328m) Itinerari: desde Chapali (al nord de Mastuj, 2550m) a Barsat (a l’altre costat del coll de Shandur, 3353m) Horari: 2 dies
- Coll de Phargam (4975m) Itinerari: desde Istor (2700m), al Nord de Chitral, a Harchin (3000m), al sud de Mastuj, de camí cap al coll de Shandur. Horari: 4 dies
- Valls Kalasha: bàsicament són 3 valls: Birir, Bumboret i Rumbur Itinerari: desde Batrik (aBumboret, 2040m) a Rumbur Gol ( 2070m) pels colls de Donson (2900m), poble de Gomenah (1980m) i coll de Kundyak (2855m) Horari: 2 dies
Idees de viatge
- La idea inicial: arribada a Islamabad, directe Kashgar. De tornada parar a Hunza, el cor del Nord. Treks a Shimshal i Rush Pari. D’allà a Gilgit D’allà al mirador del Nanga Parbat. Cap a Chitral fent els treks de Chumarkan i Pargan. De Chitral a les valls Kalash. Repos a Peshawar (mercat d’alfombres) i cap a Islamabad
- El 14-15 d’Agost vàrem anar a Tunbridge Wells. Allà en Michael Prato que havíem conegut fa dos anys a l’Iran, estava posant en marxa una nova botiga, amb el seu soci del Pakistan. L’objectiu era parlar del viatge. Suggereix fer l’itinerari Sust-Kashgar només en una direcció: és fantàstic pero esgotador.
Tot apunt
- Tal i com queda de moment: Vol fins a Shangai, allà hem recull en Danilo, nit a casa seva (a JiaXing), i vol per atravessar tot xina fins a Urumqi. Visita al Llac del cel i Turfan.
- En Danilo torna cap a la costa, i jo continuo cap a kashgar, per al mercat setmanal. En acabar, cap al sud a través de la KKH, entrar a Pakistan. Tresc de 5-6 dies per la zona de Shimshal, prop de Pasu. Continuar cap al Sud, Vall de Hunza i Gilgit. Possible tresc a veure el Nanga Parbat.
- D’aquí cap a l’Est, direcció Chitral, amb algun altre tresc, incloses les Valls Kalash. Altre cop cap al Sud, fins a Peshawar, a casa d’en Michael i en Shafik, a comprar alfombres i perfums, a relaxar-me. És el final del viatge. A grans trets aquest és el camí. 5 setmanes. A veure que surt.
- Dia 9 de setembre. La motxilla està feta. Crec que pesa al voltant dels 12 kg. És molt, però he de portar com a extra, l’equip per a acampar (tenda, aïllant i sac), per cuinar (fogonet i olla) i menjar deshidratat pels dies de tresc (he agafat 6 racions completes més 3 sopars).
- He intentat reduir al màxim, però tot i això ha sortit un armari. Haurè d’anar millorant. Viatjar lleugers és una màxima, que facilita el viatge i fa que en puguis gaudir més. Si algú vol entrar a aquest joc de reduir el pes, i a teòrics que han dedicat pàgines web a l’assumpte, les que més he fet servir viajarapie
El resum
Postal 1 – Desde el lago del cielo
Subject: Desde el Lago del Cielo
Date: Thu, 20 Sep 2007 15:30:14 +0200
Aquest és el nom del llibre, en la versió en castellà que vaig llegir, d’un escriptor Indi, que comença el seu periple en aquest llac, de retorn al seu país, passant pel Tibet i el Nepal, a mitjans dels 80. Avui he estat en aquest llac.
Però el viatge va començar Diumenge passat, cap a les 8 del matí. En Danilo m’esperava a l’aeroport, hi vàrem fer cap directament a JiangXin (unes dues hores a l’interior desde Shanghai. Una ciutat nova, neta, ben planificada, prou agradable per a viure-hi. Zona industrial d’industria neta en constant creixement. Bon moment l’actual, els carrers semblen planificats per a quan la ciutat tingui el doble o triple d’habitants.
Shanghai, la megalòpolis d’asia. Una nit no es suficient (o si? a mi m’atabalen un xic aquestes ciutats) El centre es una munió de gratacels a quin mes alt i mes de disseny, que iluminats agafen una aurea fantasmagòrica. Una copa a un selecte club ens la podem permetre, i les vistes que te (està en un setà pis, mirant la torre de comunicacions), es espectacular. La gent que hi va, principalment expatriats a la rica shanghai.
Urumqi (o Ulumuchi com ho pronuncien), capital de la provincia de XinJiang està a 5 hores de vol de shanghai, tornant cap a Europa (el vol Londres-Shangai) son 11 hores. Per arribar-hi se segueix parallel l’himalaya durant una bona estona. Urumqi està a més de 2000 km de qualssevol mar, rodejada de deserts excepte per una banda, per on arriben les estribacions de la serrelada del Tien Shan.
Turpan (o Tulufan com ho pronuncien) es un oasi en mig del desert, a 3 hores de Urumqi. Es un d’aquells llocs que hem surt cada cop que llegeixo alguna cosa de la ruta de la seda.La majoria de la poblacio es Uigur, centreassiatica, morenos, i amb una llengua molt semblant a l’àrab (comparteixen alfabet).
Com era d’esperar, hi ha moments que un recorda altres viatges a països àrabs, pero aqui hi ha un toc xines que ho fa molt diferent. Visitem les runes d’antigues ciutats, i temples budistes excavats a la roca del segle 11. La gran atracció de Turpan, son els conreus de raïm, en parres que hi ha a pertot. La gran producció es converteix en panses, pero ara es época de raim, que a mi hem xifla.
Tian Chi, el llac del cel es un llac a 2000 m que hi ha sota del Bogoda Feng, un cim de 5400 m de neus perpetues, que sorprenen per la inmediatesa del desert. Esta a 2 hores de Urumqi, en direcció contraria de Turpan, el viatge es llarg, i quan hi arribem, l’entrada al parc esta tancada fins l’endemà. Ens allotgem en una yurta (aquella tenda dels nòmades d’aquesta zona, rodona, plena d’alfombres), es un lloc semipermanent (de cada estiu) que les famílies que pasturen els ramats a la zona habiliten per a acollir turistes.
Nit d’estels, bon menjar i cervesa fresca. Al mati munye la vaca per a prepararnos el te amb llet, i enfilem cap al llac. Jo no havia estat mai a una atracció turistica xinesa, i m’ha sorprès. A l’aparcament he contat uns 40 autocars, i la pujada al llac es fa en una hora a peu. El camí és tot d’escales, amb guàrdies que vigilen que ningú es perdi, escombriaires que netegen contínuament, obrers que arreglen desperfectes, o obrint noves rutes…. un espectacle que comparteixes amb centenars de turistes xinesos.
El Llac es espectacular, i com sempre en aquests casos, només cal caminar 20 minuts més per a estar completament sol. Amb l’ajut d’uns cavalls i un guia, ens enfilem uns 300 m per sobre del llac, entre boscos, fins a un punt on es domina tot el llac, i es veuen totes les muntanyes al fons. Un espectacle.
Demà marxo cap a Kashgar, l’objectiu és el mercat setmanal del Diumenge.
Ja us explicaré.
Oriol
Postal 2 – Shimshal, l’economia del yak
Subject: Shimshal, l’economia del yak
Date: Wed, 3 Oct 2007 13:53:51 +0200
Shimshal es una vall lateral de la carretera principal que uneix Pakistan amb Xina. Fins fa 3 anys l’única manera d’accedir-hi era a peu en un viatge que durava 3 dies. Ara es pot fer en jeep, en poc més de 3 hores. Sembla impossible que una pista pugui passar per on passa, i s’entén que es les obres es perllonguèssin més de 10 anys. Encara avui, les esllavissades son continues, i les brigades de manteniment no paren mai.
Shimshal és un poble d’uns 1000 habitants, a 3300 m d’alcada amb una economia basada en la ramaderia (ovelles, cabres i yaks) i complementada amb l’agricultura i un incipient turisme.
Les pastures on tenen el bestiar es troben a 2 dies a peu desde el poble, a uns 4400m. Allà hi tenen les ovelles i les cabres a l’estiu, i els yaks tot l’any. A l’estiu (uns 5 mesos) les dones del poble estan a les pastures, cuidant el bestiar i fent mantega i formatge sense parar. Caravanes de yaks van amunt i avall cap al poble, baixant la mantega i formatges, i pujant sal i farina. A l’hivern tothom cap al poble, excepte un grapat d’homes, que passara els set mesos d’hivern amb els yaks.
Ara està apunt d’acabar la temporada d’estiu. Al poble els camps ja estan segats, i la gent bat el gra. Les patates també estan collides. Les vaques acaben d’escurar tot rastre de vegetal que queda als camps. A dalt, als campaments d’estiu, l’activitat es màxima, doncs tothom es prepara pel retorn al poble.
He passat 5 dies alla dalt. Amb en Beg, el quia que he contractat, hem pujat als campaments d’estiu. 2 dies per un camí trillat, amb sifons continus i grups de yas carregats amunt i avall. El cami esta ple de refugis on paren a fer un té i a dormir si cal.
Al poblat d’estiu hem estat a casa d’en Beg, provant tots els productes que treuen del yak que, juntament amb la farina, representa l’aliment basic aquí a dalt. Tot menys la carn, que apenes se’n fa servir.
L’endemà vem pujar amb els yaks cap a les pastures, i vem passar el dia amb les dones que els vigilen, cares i mans cremades pel sol i el fred. Cap al tard, les varem ajudar a reagrupar el ramat, feina agotadora, i de retorn al poblat. Ultim esmorzar aquí dalt, i retorn cap a Shimshal.
Gent dura en un entorn dramatic, on la rutina de la feina la marca el pas del temps.
Fins aviat,
Oriol
Postal 3 – Última postal
Subject: ultima postal
Date: Tue, 16 Oct 2007 07:10:25 +0200
He estat tant de dies sense una connexió decent d’internet, que les postals s’han acumulat a la meva memoria.
Volia escriure’n una sobre els Kalash, una etnia no musulmana, una illa en un món musula. Una altre havia de ser sobre el final del ramada, i els 3 o 4 dies de festa posteriors, que encara avui duren. Una altre era la majestuositat del camí de Gilgit a Chitral, pel coll de Shandur a 3800 m, on cada any se celebra un campionat de polo entre les dues ciutats. Pero no se, fare un potipoti i sortira el que surti, que com sempre passa, al final d’un viatge, es mandreja molt mes.
Gilgit es el cor geogràfic del Nord de Pakistan. Aquells qui van a fer els treks del Baltoro i el K2, van cap a l’Est, els que fan la Karakorum Highway al Nord i els que volen fer el bucle cap a Chitral i Peshawar a l’Oest. Així que al Madina Hotel, es un lloc on tothom es reuneix, tot i que en aquesta època de l’any, només coincideixo amb 3 persones més. Falta una setmana per a que acabi el ramada, i el propietari ha fet una celebració, convidant a tots els seus amics i contactes oficials, unes 40 persones a menjar a tutiplen, un cop el metzi dona el toc.
D’Aquí surt una pista cap a l’Est, cap al coll de Shandur. Es una ruta que l’autocar fa en 11 hores fins a Mastuj, per una pista que a mi hem sembla només apta per a 4×4. Faig nit a mig camí per a partir el viatge, i gaudir dels llacs que hi ha. Al vespre, aqui dlt, fa forca fred.
A Mastuj s’hi ha de fer nit. L’autocar arriba cap a les 6 de la tarda, ja fosc. El Garden Hotel es tan acollidor que decideixo passar-hi dues nits. Un llibre sobre una expedición al Nanga Parbat, una bona tumbona al jardí i el sol que de dia escalfa, fa que el dia passi volant.
Fina a Chitral, cap al Sud, vorejant la frontera Afgana, son 4 hores ara si, de jeep. Aquí fins i tot ells tenen clar que només aquest vehicle pot passar-hi. En arribar un s’ha de registrar a la policia coma resident temporal, un tràmit burocràtic i curiós, que es fa en escassa mitja hora. Un periodista anglès que està fent el mateix tràmit, s’ofereix a pujar-me cap a les valls Kalash, el meu pràxim destí. Pujar amb un jeep llogat és tot un plaer, més que res pq on aquí anem 4, en un public n’hi posen 10.
Els kalash son un petita minoría d’unes 3500 persones, que habiten 3 petites valls de muntanya, on miraculosament han resistit a l’abassagador domini de la religió musulmana del voltant. Protegits per la legislació Pakistani, mantenen la seva propia llengua, la religió i els costums, els que mes agraïm i ens sorprenen és el fet de no mantenir la dona, lluny de les nostres mirades, veure alcohol i no seguir el ramada. Un petit paradis, que més d’un pakistani també aprofita.
En aquesta època de l’any un troba gent que viatge. A l’hostal, el propietari del qual respon al nom de ingeneer Khan (i es el seu nom real), hi ha els 3 unics turistes de la vall: un Anglès que es va comprar una moto de segona ma a Nepal i se l’endu a casa per terra i un Escocés que després d’estar una ny a sudamèrica, només va aguantar 15 dies a casa seva i ja porta 3 mesos a asia… Amb ells faig una excursió a l’últim poble de la vall, tocant a la frontera afgana, on hi habiten uns afgans que van assentar-se a la vall fa uns 130 anys. Juguem un partidet de futbol amb la canalla, la fem petar i tirem avall.
L’endemà toca marxar. La vall es remota i no hi ha gaire transport. Avui és pitjor doncs els musulmans comencen els 3 dies de celebració que segueixen el ramada i tot es tancat. Caminem hora i mitja fins al checkpoint, on les 3 valls kalash se separen esperant trobar algun jeep. Després d’una espera inútil, tirem avall, son 2 hores més fins a ayun, on esperem pillar algún transport cap a Chitral. Per sort una pick-up ens recull a mig camí i fins a Ayun, on una minivan ens portara a Chitral.
A Chitral tot està tancat (com està a casa el dia de nadal). Comparat amb el batibull habitual es fa molt extrany.
Al matí següent vull Baixar cap a Peshawar pel coll de Laowri. Espero en va desde les 5 fins a 6.30 del matí, i no passa ni una anima. Al final un senyor s’apiada de mi i m’ajuda a buscar transport. Uns coneguts seus, un polític de l’àrea i el seu germà, metge a Islamabad, hem deixen pujar al seu jeep. Ells l’han llogat perquè l’avió a Islamabad tampoc funciona aquests dies. Així comodament arribo a Dir en un temps record. Aquí hi ha més moviment, i una minivan hem portara en 6 hores més a Peshawar, capital de l’àrea, i on he de contactar amb en Shafiq.
Fins aviat, de fet molt aviat, doncs Diumenge volo cap a casa. Una abraçada a tots.
Oriol
Bibliografia
Els llibres que he anat adquirint per a preparar el viatge. Uns els vaig llegir molt abans de decidir que faria aquest viatge (1 i 3), altres un cop decidit que el faria (4, 6 i 9), altres durant el viatge (2), i un després del viatge (5). De les guies, jo prescindiria de la dels trescs (8), doncs hi ha prou informació en l’altre (7), sobretot tenint en compte que vaig contractar un guia pel tresc, i per tant, amb un mínim d’informació n’hi ha prou, doncs el reste l’aporta el guia.
- Desde el lago del Cielo (viajes por Sinkiang, Tíbet y Nepal). Vikram Seth. Ediciones B, Barcelona 1998. Viatge per la zona d’un indi, estudiant de xinès als anys 80.
- Foregin Devils on the Silk Road. Peter Hopkirk.Oxford University Press, Oxford 1991.Història de les diferents expedicions arqueològiques que al tombant dels segles XIX-XX van anar al desert del Taklamakan
- La vida en la ruta de la seda. Susan Whitfield. Ediciones Paidós Ibérica. Barcelona 2000. Petits contes que ilustren com ha viscut la gent al voltant de la ruta de la seda al llarg dels segles.
- When men &mountains meet. John Keay. John Murray Publishers. London 1981.Història dels exploradors enviats per l’imperi Britànic a l’Oest de l’Himalaya (bàsicament nord de Pakistan) entre els anys 1820-75
- The Gilgit Game. John Keay. John Murray Publishers. London 1978.Idem que anterior pero entre els anys 1865-95
- Breaking the curfew. Emma Duncan. Penguin books. London 1989. Visio política de Pakistan. De fa uns anys, però encar força vigent.
- Northern Pakistan. Dave Winter. Footprint handbooks. Bath 2004. La guia de viatge
- Treking in the Karakoram & Indukush. John Mock & Kimberley O’Neil. Lonely Planet. Australia 2002
- Voices from the mountain: Oral testimonies from Shimshal, the Karakoram, Pakistan. Panos London’s Oral Testimony Programme, editorial matter The Panos Institute 2004. London 2004. Testimonis orals de la gent de la vall, just abans de que obrissin la carretera.
Més lectures
| Colin Thurbon | La sombra de la ruta de la seda | Ruta de la seda |
| Peter Hopkirk | Foregin Devils on the Silk Road | Ruta de la seda |
| Susan Whitfield | La vida en la ruta de la seda | Ruta de la seda |
