Girona s’ha convertit en un destí cotitzat per als ciclistes de carretera i gravel. I entre moltes altres avantatges d’aquest fenomen, la creació de moltíssimes rutes interesants que surten de Girona. ‘El Piri’ és una d’elles, un loop pels Pirineus catalans desde Girona.
La ruta té uns 750km i 19.000 metres de desnivell, si bé s’en fa una ruta organitzada anualment, el creador deixa accesible el track i la info de la ruta per a que tot aquell que vulgui la pugui gaudir. Jo l’he recorregut en 10 dies, dormint a casa d’amics un parell de dies, acampant en ruta la resta.
Tota la info i el track a l’esperitdelbikepacking
El Pirineu Català el conec bé, és com el jardí de casa. L’he caminat i pedalat en moltes ocasions. És un destí que m’encanta, i que està aprop de casa. Tornar-hi ha estat un gaudir.
Ha estat una sorpresa que malgrat això, força dels colls per on pasa la ruta no els havia fet mai. És una de les coses per les que tant m’agrada seguir rutes que han dissenyat altres persones, t’acaben portant a llocs que no coneixies. En aquest cas, al costat mateix de pistes i carreteres que havies fet vàries vegades.
La ruta està molt ben triada, la combinació de petites carreteres, pistes asfaltades o encimentades i pistes de terra en general en bones condicions, fan que, malgrat els grans desnivells, sigui un plaer recórrer-la.
Com que la faig la segona quinzena d’Agost, en un estiu calurós, la faig molt lleuger de material. A més, no cal mai portar més menjar que el del següent àpat, al fons de cada vall, hi ha una població ben assortida de bars, restaurants, botigues d’alimentació i supermercats. La meva estratègia va ser intentar dormir a les parts altes, més tranquiles i fresques, baixar a les valls de bon matí, aprovisionar i fer el coll del dia….
El Resum
És una ruta molt xula. Sortir de Girona, de casa, per a una ruta llarga, sempre sona bé. Però a mi últimament s’em fa una mica feixuga, trams recorreguts infinites vegades, trams que vull fer ràpid per a arribar allà on s’em comença a fer interessant la ruta….
- La zona de les Lloses i el Catllaràs, són racons poc visitats que m’encanten. Un encert creuar-les.
- La zona sud del Cadí, és prciosa, per allà hi passen rutes com la transpirinaica o la volta al Cadí. I malgrat tot, mai havia pujat a Ossera per a saltar cap a Organyà.
- La sortida d’Organyà cap a La Pobla per Pla Muntaner és mooolt bonica i, de nou per mi, desconeguda. Queda guardada com a alterantiva a la que de Noves del Segre a Gerri de la Sal via La Guàrdia d’Ares, que és pràcticament tota asfaltada.
- De La Pobla, el coll de Triadó, Espot, Esterri, Llavorsí i Coll de Son. Terreny conegut. Per alguns d’aquests paratges passa la Pedals de foc (que va ser la meva primera ruta de ciclisme) o la Volta a Andorra.
- Coll de la Rabassa i, sobretot, l’entrada a la Cerdanya m’ha encantat. No l’havia fet mai. El mateix puc dir de la pista asfaltada que surt d’Osseja fins al coll de la fita fronterera 504, per a baixar directament cap a Dòrria.
- A partir d’aquí, ja més aprop de casa, torna a ser terreny més trepitjat.
Una ruta molt xula i recomanable. Merci per publicar-la. L’he gaudit, la bici i les nits d’estiu al ras. Gràcies per fer-me feliç.
Les fotos a gfoto
Girona Cicilista
Em fascina com en 25 anys que fa que visc a Girona, ha aparegut del no res aquesta realitat, una Girona on els ciclistes d’alt poder adquisitiu volen venir a pedalar, comprar, passar una setmana a la ciutat, o quedar-se a viure-hi.
I tot amb molt poca intervenció de l’administració, que sembla que no entengui encara el què ha passat i com ha pogut passar sense que ells i pintessin pràcticament res. M’encanta.
Diuen que la cosa va començar amb Lance Amstrong, que es va instalar a viure a la ciutat el 2001, i va estar-s’hi fins al 2005, Ell va posar Girona al mapa.
Des d’aleshores, la ciutat va començar a experimentar un canvi lent però constant, ciclistes profesionals i els seus equips s’instalaven a la ciutat, alguns es van quedar al acabar les seves carreres profesionals.
Si al 2001 apenes hi havia botigues de bicicletes a Girona ( Fortià com a taller i Cicloturisme.com com a ‘agència de viatges en bici’ que s’ha adaptat als nous temps amb cycletourscatalonia.com) , poc a poc van anar apareixent en el paisatge, primer com a lloguer de bicicletes (la desapareguda BikeBreaks va marcar el camí), per a anar introduint lloguer de bicicletes d’alta gama, i tot tipus de serveis relacionats, per a donar pas a botigues monomarca com la de Trek.
Al 2010 apareix Klassmark, una empresa que es dedica aorganitzar curses que va atreure encara més gent amb la seva excelència organitzativa, essent la Traka el seu esdeveniment estelar.
Christian Meier era un d’aquests ciclistes profesional. Es va establir a Girona amb la seva familia, i van portar el cafè d’especialitat a la ciutat, obrint la fàbrica al 2014. Amb ell vàrem descobrir aquests cafès, i poc a poc, altres van seguir l’estela, i les cafeteries d’especialitat van començar a formar part del paisatge de Girona. El seu segon local, expresso mafia, fa per mi el millor cafè de Girona (malgrat el desafortunat nom que avergonyeix als Sicilans de bé).
No nomès de botigues bicicletes i cafès es va omplir Girona, botigues exclusives de roba de bicicletes, recordo Rocacorba com una de les primeres, i l’impacte que va tenir l’obertura de la botiga de Castelli, la.primera botiga que la marca italiana obria. I no l’obria a Itàlia, ho feia a Girona.
I és que tenim inclús Nafent, una revista de ciclisme bilingüe en Català i Anglès.
No se si té res a veure, pero per mi estan ben relacionats, negocis que han crescut a Girona, com wikiloc o tradeinn, ambdues aporten també a un ecositema de la bici i l’esport en general, que apunta que va per llarg.
A 2026, Velodrom i la seva ‘botiga’ Odeon, marca un nou punt d’inflexió en aquesta evolució.
M’encanta viure a Girona, i haver viscut d’aprop aquesta evolució. Com Lance Amstrong, vaig establir-me a Girona el 2001. Al 2007 em vaig aficionar a la bicicleta, al 2011 vaig arrencar un negoci de cicloturisme (WeBikeGirona) que va sobreviure uns pocs anys, i desde 2016 treballo de guia de cicloturisme i acullo a ciclistes a l’apartament de casa.
No tothom comparteix aquesta visió positiva del ciclisme a Girona. Però passar de ser una ciutat somorta a un hub de ciclisme europeu, és un canvi que pot ser difícil de païr. Més si el canvi ha estat impulsat per nouvinguts.
Recordo quantes vegades els Gironins de tota la vida, em deien quan els deia que era de Girona… ‘però tu no ets de Girona Girona oi? ‘ pel fet de no haver-hi nascut. O recordo com vaig poder comprar la casa on visc, al preu que la vàrem comprar, perquè els Gironins no hi volien venir a viure, doncs era considetat un mal barri, autocosntruit per inmigrants del sud d’Espanya.
Recordo també una Girona que quedava buida a l’estiu, els estudiants universitaris marxaven a casa, i els Gironins a la segona residència a la Costa Brava, o quan el barri vell estava ple de botigues de souvenirs i gelateries, per als turistes de sol i platja que un dia feien l’excursió en autocar a Girona i al museu Dalí de Figueres i pasaven un parell d’hores a la ciutat. Recordo com l’ajuntament donava totes les facilitas a aquests autocars perque aparquéssin a tocar del barri vell. Ara que ja no els vol ni els necessita, els allunya del centre.
Crec que va ser Darwin que va dir que les espècies que sobreviuen no són les més fortes, són les que millor s’adapten al canvi
I Girona ha canviat.