En Jhoiner diu que fa dos anys, a Graus, la mare va dir que li agradaria anar a Lanzarote. També diu, que jo li vaig dir que un dia hi aniríem.
L’octubre passat, quan vàrem tirar la tovallola i ingressar al pare a la residència, on va passar les últimes setmanes de la seva vida, el compromís va ser en ferm: aniríem a Lanzarote.
I ho hem fet.
Hem triat una casa confortable amb un petit jardí a raser dels vents dominants, on quan el sol ha sortit, hem pogut passar força estones.
Una setmana tranquil·la, visitant els clàssics de Manrique i el Timanfaya, fent algunes passejades i visitant quasi tots els racons de l’illa, a excepció de la Capital i les concentracions d’hotels de la costa sud.
Hem gaudit de la companyia mútua, del vi, el peix i els formatges locals. Trobar una productora local de verdura ecològica al mercat de Teguise o una bona carnisseria a San Bartolomé ha molat, hem cuinat més a casa que menjat a fora.
La copeta de vi a la terrassa de casa o, al final del dia, a la bodega de Rubicón són moments de Felicitat.
